La Roca de Nadal és una agulla discreta, tant que fins a l’any 2005 no es va obrir la més que evident Aresta Brucs. Dos llargs de corda que ens menen directament a un exclusiu cimall, privilegiat mirador de la Regió. Aproximació: Deixem el vehicle a Can Massana i ens dirigim vers el refugi Vicenç…
De la poca gent que conec que hagi repetit aquesta via només en sé d’un que no hagi sortit cantant el colacao… Nosaltres no en som l’excepció. I és que no val a refiar-se d’una ressenya que no passa de V i d’algunes cites a les guies que qualifiquen la roca d’envejable. Res més lluny…
La Paul Mc Cartney és una interessant proposta per petjar el cim de l’Escut. Molt ben trobada, aprofita les debilitats del vessant nord-est de l’agulla per traçar-hi un itinerari intel·ligent. Totalment equipada amb parabolts. Preveure alguna altre via per arrodonir l’excursió. Del tot recomanable. Aproximació: Deixem el vehicle a Can Massana i ens dirigim vers el…
Del conjunt de la Mà de Déu el Ditet és el monòlit més discret. Fent parella amb l’Agulla fàcil passa més o menys desapercebut al costat dels seus il·lustres veïns. No obstant i a banda de la preciosa Aresta sud recorreguda per la clàssica Auqué-Muñoz, al vessant oest s’enfila la ben trobada Martí Andreví. De…
Vist des del sud el Frare Gros presideix, amb la seva presència altiva, el conjunt d’Agulles dels Alts Frares. Des del sud, aquest conjunt de monòlits conforma un bosc dins el bosc, un bonic entrellat de roques i agulles que conformen una de les raconades més emblemàtiques del Massís. La Bernat i Amàlia és un…
Si alguna cosa té el vessant est de la cua del Bacallà (també anomenada l’Agulla Salvat-Papasseit), són les àmplies vistes cap a llevant, on s’intueixen els secrets més ben guardats dels Ecos, des de la majestuosa Roca dels Aurons, passant per la Vella o l’enigmàtic Cabrit. Així doncs sempre va bé trobar una excusa per…
A vegades la millor opció és quedar-se al bar fent un bon esmorzar, sobretot si la idea és anar a repetir aquesta via. Només se salva de la crema la primera tirada, un mur ben bonic. Un cop arribem al primer relleu ja podem baixar o continuar per la bonica i lògica Via Blava, perquè…
La Raisam ens brinda una paleta amb tots els colors i matisos de la Nord de Frares. Hi trobarem roca bona i deplorable, una escalada amb predomini del lliure però també alguna secció d’artificial i la verticalitat tan característica d’aquest sector del Serrat. Força equipada per estar on està caldrà alguna peça a quasi totes…
A l’imaginari clàssic montserratí hi ha una sèrie de rutes que conformen una mena de camí cap al cum laude de l’escalada de finura: l’Aresta Brucs de la Vespa, la Cerdà de la Bessona Inferior, l’Aresta Arcarons i per descomptat la Sorolla del Dit. Ni molt menys són les vies més difícils del Massís però sí que…
A recer de les mirades curioses l’Aresta Nord del Dit cedeix tot el protagonisme al seu vessant de migdia. No obstant l’ombrívola cara Nord posseeix una de les quimeres Montserratines per dret propi. La Pany és un itinerari absolutament sensacional, obert amb mestria avui en dia encara la podem repetir pràcticament com si féssim una…
Al Frare Gros hi conviuen dues realitats oposades, la vertiginosa contundència del vessant nord i assolellada amabilitat del vessant sud, que alhora domina la banda de migjorn dels Alts Frares. L’Agulla fou un dels objectius inicials dels pioners, i fou Lluís Estasen qui primer petjà el cim obrint-hi la via Normal l’any 1921 i tres…
Al vell mig dels Alts Frares, talment com un contrafort del Frare Gros hi trobem el conjunt de les Cristobalites, encarades al sud cercant l’escalf de la solellada vessant de migjorn. La Superior és fàcil de distingir mercès al característic diedre que parteix per la meitat el cara sud de l’agulla. D’una evidència primària, convida…
Potser per la proximitat imponent del Dit, la Fàcil passa ràpidament a un segon pla. No obstant el característic diedre que domina la cara sud de l’Agulla és massa llaminer per ser ignorat, i és l’excusa de la poc repetida Aresta Brucs, una altra delícia dels Frares Encantats. La via fa un us mínim de…
Entranyablement deliciosa, l’Aresta Brucs del Ditet, per on s’enfila l’Auqué-Muñoz, és un gaudi per les esperits sensibles. Estreta i allargassada recorda un tobogan, amb un inici poc vertical que es trempa progressivament fins arribar al cim. Si la via és una petita joia, l’enclavament completa una experiència magnífica, on els tons verds del boscatge contrasten…
Molt semblant a la Sensenom, la Normal de l’Ànec també coneguda com GAM, guanya el cim d’aquesta agulla aprofitant la rampada vessant sud; una grimpada senzilla però plena de lògica oberta a la dècada dels 40. Seria una via ideal per iniciar-se en l’escalada clàssica montserratina si no fos perquè actualment es troba equipada amb…
La Canal Ampla marca el límit entre Agulles i Frares. Un riu de verdor al vell mig d’un bosc de pedra, i al capdamunt, traient el cap altiu el Caputxó d’en Semir. Curiosa Agulla de modestes dimensions si venim del sud, quan guanyem el cim i fitem cap el nord topem amb el més vertiginós…
Bona via, aprofita un rocam de primera per traçar-hi una itinerari agraït, generosament equipat. Ràpida de fer, només ens caldrà un grapat de cintes per repetir-la. Si us animeu penseu en alguna altra per acabar d’aprofitar la caminada. Ombra fins a migdia. Aproximació: Des de Can Masana en dirigim al refugi Vicenç Barbé. Un cop…
Al capdamunt de la banda de llevant de la Canal Ampla s’alça la Caputxa, de modestes dimensions però amb un cim car de petjar doncs cap itinerari que hi mena pot considerar-se banal. La via Normal, altrament anomenada Vicenç Barbé en honor al que fou president del GEDE i perdé la vida intentant-ne la primera…
El Queixal és una discreta roca encarada a l’oest que tanca la Canal Ampla pel capdamunt. A la dècada dels quaranta s’hi enfilaren per primer cop els germans Estorachs pel vessant nord, un muret d’una quinzena de metres, obrint la via Normal. Per contra, l’interessant vessant sud-oest, es un llaminer mantell conglomerat de bona qualitat….
Només recomanable per qui li agradi escalar com els crancs i no li faci fàstics a la roca més aviat discreta, l’Al·lèrgia Primaveral ens brinda l’oportunitat de guanyar un cim poc petjat, que això sí, és un bon mirador de la regió. Aproximació: Des de Can Masana en dirigim al refugi Vicenç Barbé. Un cop…
La Caputxa desprèn una aura de respecte com poques agulles a Montserrat. La seva via més coneguda és la Normal, on Vicenç Barbé hi perdé la vida intentant la primera.
Altiu, tancant la Canal del Trago, el Morro Pla esdevé una talaia de primera categoria per gaudir d’una panoràmica de 360 graus sobre Frares i Agulles. Cilindre imponent aparentment no té cap punt dèbil, més quan el monòlit és coronat per un casquet somital que extraploma als quatre vents. Per sort les aparences enganyen i…
Amb la seva inconfusible silueta la Mamelluda, juntament amb la Mamella i la Mamelleta conformen el trio d’agulles montserratines dedicades al pitram femení.
L‘Amagada, dissimula entre la Mamelluda, la Miranda de l’Alba i l’Agulla d’en Charly fent honor al seu nom. Malgrat passar desapercebuda és una agulla molt ben delimitada amb parets verticals als quatre vents i una aresta nord estreta i perfectament definida.
La Canal Ampla és una de les fronteres imaginàries de Montserrat. Separa les Agulles dels Frares interposant-hi un bosc de pura delícia. Les roques de la banda de Llevant, potser per l’espessor de la boscúria passen desapercebudes, malgrat trobar-se a a pocs minuts del Refugi
Vet aquí un de tants casos de vies que van canviant de tarannà amb el pas de les cordades. Ve a tomb transcriure unes línies del “Roques, Parets i Agulles” dedicat als Frares Encantats:
Com a totes les vies de l’Albert Iglesias, la de l’Asiàtica és una corrua de burins que mena directa al cim, sense miraments. En aquest cas però, la roca i la verticalitat acompanyen i el que era una pedalada sense més es converteix en una engrescadora escalada sobre roca més que acceptable. Així doncs esdevé…
Oberta en solitari, igual que l’Aresta Ribas del Pollegó i del Puntal, l’Esperó Ribas del Bastó del Frare és una lliçó d’escalada sincera, on el compromís és quelcom inherent que s’accepta amb naturalitat o no s’escala. I no escalar aquest mantell petri és imperdonable, per vertical, agraït en cantells de totes les mides i per…